Per una administració centrada en els ciudatans

innogent

A propòsit del moviment InnoGent de l’administració pública catalana (També publicat al blog d’Innogent)

En només 10 anys, parlar d’innovació a Catalunya s’ha fet habitual. Ha passat de ser un terme usat en el context dels parcs científics i tecnològics i cercles empresarials a formar part del llenguatge del dia a dia dels mitjans de comunicació. La paraula innovació ha arribat fins i tot als barris. Però de què parlem quan parlem d’innovació i quina relació hi pot haver entre la innovació i l’administració pública?

En un estudi comparatiu que vam fer des de 28 institucions d’arreu d’Europa sobre les dinàmiques de la innovació a escala regional i analitzant diferents sectors per la Comissió Europea (projecte EURODITE 2005-2010 on Catalunya hi participava a través de l’IGOP-UAB) vam trobar que la paraula innovació apareixia directament relacionada amb l’activitat dels parcs científics, el model de la triple hèlix i la narrativa sobre l’economia del coneixement [1]. En aquest context, quan es parlava d’innovació era, fonamentalment, en el sentit d’innovació tecnològica [2]. Aquest tipus d’innovació s’explicava per la pressió competitiva. Innovar en productes i serveis (crear-ne de nous) era una estratègia per posicionar-se en el mercat. Es podia competir en preu, en qualitat, en servei o bé generant coneixement i innovant; introduint cada vegada més productes al mercat i en un plaç de temps cada vegada més reduït. En els anys 90s el raonament era més o menys el següent: si la universitat i els centres de recerca generaven coneixement, i si la universitat s’implicava en el desenvolupament econòmic del país i connectava el finançament públic de la recerca amb el món industrial, l’emprenedoria i el teixit empresarial (la tercera missió de la universitat [3]), potser, llavors, les regions [econòmico-culturals] esdevindrien més competitives. Aquest era el model de la triple hèlix i el que es va fer servir a Catalunya a partir dels anys 90s per impulsar tota una generació de Parcs Científics i Tecnològics i especialitzacions sectorials com el de les biotecnologies. La Xarxa Catalana de Parcs Científics ha arribat a tenir 17 socis.

Però la narrativa de la innovació no era nova. L’any 1911 l’economista Joseph Schumpeter ja havia estat difonent el concepte d’innovar per competir [4]. Segons aquests accepció clàssica del terme, la innovació era tecnològica, industrial i empresarial. Paral·lelament a aquesta innovació amb pes a l’economia productiva va començar aparèixer una segona narrativa: la innovació social i cultural, que posava l’èmfasi en la cohesió i la justícia social, el benestar i la qualitat de vida de les persones. Aquesta innovació era diferent. La primera tenia el seu sistema d’innovació basat en el model de la triple hèlix (la universitat, l’administració i l’empresa), el segon inspirat per les experiències participatives de l’Europa nòrdica o escandinava, introduïa un quart element: l’usuari i la ciutadania i, a més, li donava un gir social. Europa es començava a donar compte que als ecosistemes d’innovació els faltava el més important, el beneficiari de la innovació. I es va començar a parlar de sistemes de quàdruple hèlix [5], d’innovació a través del disseny centrat en les persones [6], de livinglabs i de xarxes de livinglabs con la EnOll. Aquest model integrador és el que s’ha acabat imposant en el macroprograma estructural per la Recerca i la Innovació de la UE (El Horizon 2020). Però, quina és la raó de ser d’aquests sistemes de quàdruple hèlix?

El fenomen de la incorporació de l’experiència dels usuaris en els processos d’innovació o de la innovació centrada en els usuaris tampoc era nou. Als anys 80s grups de gent que treballaven en disseny industrial, gràfic o de software ja estaven introduint els usuaris en els processos d’innovació i parlant d’usabilitat (Donald A. Norman y Jackob Nielsen son dos noms de referència d’aquella època). La usabilitat era un refinament de l’ergonomia que havien estat impulsat els enginyers sensibles a la necessitat de millorar la qualitat de la interacció home-màquina des de mitjans del s. XX. En aquesta línia, a partir dels anys 80s els dissenyadors comencen a parlar de Disseny Centrat en els Usuaris  i, posteriorment, des de les ciències socials, d’Innovació Centrada en les Persones. Aquesta aproximació postula que si l’usuari ha de ser el beneficiari de la innovació, per assegurar la seva satisfacció final, és important escoltar-lo des del principi. Per aconseguir-ho s’usen metodologies participatives i qualitatives dedicades a la co-ideació, co-disseny, co-creació i co-desenvolupament de productes i serveis. La base d’aquesta aproximació és que els usuaris tenen moltes coses a dir sobre allò que volen. En incorporar-los al procés d’innovació es té accés a tot un univers d’experiències i significats que ajuden a millorar les propostes de productes i serveis i, fins i tot, a generar demanda. La innovació centrada en els usuaris implica als usuaris (User Involvement) i els dóna força (User Empowerment). La recerca de l’experiència dels usuaris (User Experience Research) documenta i ordena aquestes realitats i les traspassa a la cadena de la innovació on connecta amb dissenyadors, investigadors de mercat, comunicadors i, entre d’altres, caps i responsables de projectes y de producte. El model de la quàdruple hèlix feia un espai a l’usuari. A partir d’aquí es va començar a parlar d’Innovació Oberta (Open Innovation)

Però què passa quan sortim del circuit empresarial privat i entrem en el del tercer sector o en el de l’administració pública? Què passa quan la crisi força a les administracions a demanar la col·laboració dels ciutadans i dels propis treballadors per fer funcionar els sistemes públics i mantenir els serveis de l’estat del benestar? Què passa quan, a més, hi ha una renovació tecnològica pel mig que planteja nous reptes i exigències, canvis en les maneres de fer en un moment que els recursos escassegen i les pressions polítiques, socials i mediàtiques augmenten? I què passa quan la gent i els mitjans demanen més transparència als procediments i les dades de l’administració pública (el moviment de la Open Data), quan es queixen que els deneguen informació, que es produeixen situacions injustes i discriminatòries, que denuncien situacions d’abús de poder per part de l’administració, que han patit retards evitables en serveis, així com altres practiques que qualifiquen de mala administració? Ha de passar això en una societat democràtica i tenint en compte l’esforç que suposa pels ciutadans mantenir una administració pública i uns serveis en condicions? Com es pot reduir la càrrega administrativa? Com es pot incrementar la satisfacció dels ciutadans?

________

La Generalitat de Catalunya, immersa en aquest context, va aprofitar l’oportunitat de l’impuls i concreció del Pla de reforma de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i del seu sector públic per fer aflorar en la pròpia agenda la necessitat de promoure la innovació en el funcionament de l’administració, i de fer-ho des d’una perspectiva d’aprofitament del talent intern. En aquest context, sorgeix InnoGent grup que es va constituir a juny de 2014. Aquest grup de professionals ha assumit la funció de promoure condicions que afavoreixin la innovació en la seva activitat i funcionament. Treballa en l’assaig i validació de metodologies de gestió de la innovació, en el reconeixement de les millors pràctiques a través de la iNNOtECA i en la promoció d’ecosistemes afavoridors de l’intercanvi d’idees, la col·laboració i, en darrer terme, la millora i la innovació.

Com es podria, doncs, organitzar una Administració Centrada en l’Usuari o en el Ciutadà a Catalunya? Ens podrien servir d’inspiració les experiències del món de la innovació tecnològica en els parcs científics de les universitats i centres de recerca? I en els departaments d’I+D+i de les industries? O en les agències d’innovació? Què podríem aprendre de les iniciatives dels emprenedors científics, socials o culturals? I dels esforços de la innovació de les administracions a escala local? I del món de la innovació social en el tercer sector? I de la innovació cultural en el món de l’art o en el món associatiu? Què podem aprendre de la Innovació mediatitzada per Internet? Com les experiències dels altres i en altres contextos ens poden ajudar a a re-dissenyar l’administració catalana per fer-la més eficaç i eficient (econòmicament parlant) i més simpàtica i amable (des de la consideració social i la satisfacció del ciutadà). Com es podria renovar la cultura d’una administració pública? I com es podrien comunicar aquests canvis als ciutadans perquè fossin més visibles?

Tots aquests processos són complexos i lents. Els canvis en la societat i en les organitzacions no es produeixen de la nit al dia. Ha costat més de 10 anys només el fet de popularitzar el terme innovació a Catalunya. I, el que hem après durant aquest temps és que, per fer les coses ben fetes, cal contextualitzar, cal baixar fins el darrer nivell i cal bona tenir voluntat i predisposició per l’interès públic, més enllà del interessos exclusivament privats. La innovació es pot decidir des de dalt (Top-Down) però ha de pujar des de baix (Bottom-Up). La innovació necessita espais d’innovació propis, instruments propis i recursos propis. Necessitat perfils propis. La innovació no és un afegit ni un apèndix d’una altre cosa. És un sistema i com a tal s’ha d’entendre. Les societats tecnològicament avançades, de la mateixa manera que tenen un sistema educatiu i un sistema de salut, han de tenir un sistema d’innovació, i una xarxa d’institucions i recursos per fomentar infraestructures, estructures i superestructures per a la innovació des d’on impulsar i orquestrar els projectes d’innovació. La particularitat d’aquests sistemes (o ecosistemes) és que són transversals, oberts i multidisciplinaris.A partir d’aquí ve una observació important: les transformacions efectives sovint s’aconsegueixen amb l’ajut de les persones implicades. Però, les persones implicades són totes: les que manen, les que executen i els destinataris finals de la suma dels esforços. A més, del context social on tot això passa, es comunica i es difon. I aquí hi ha una feina de coordinació important i un sobre esforç que requerix gent dedicada a dinamitzar els processos d’innovació.

Per tant, si alguna lliçó podem extreure de l’exploració de les experiències acumulades en el món de la innovació és que, per canviar les coses de manera efectiva, primer de tot hem d’escoltar què diuen cada un dels agents que intervenen en un projecte de canvi. En el cas de l’administració pública, els càrrecs polítics, els càrrecs tècnics, els treballadors, els proveïdors i els usuaris són alguns dels agents principals d’aquests ecosistema. Cal identificar, doncs, els interessos, expectatives, agendes, propostes i requeriments de cada una de les parts. Cal disposar d’una etnografia de les motivacions i interesses pel projecte de canvi, dibuixar un mapa i usar-lo per posar-se d’acord. D’aquí surt una comprensió de l’estat de les coses, un negociat i un consens, i s’estableix un llenguatge comú. De vegades, en les organitzacions, el consens es difícil d’assolir però no cal estar d’acord en tot, només el suficient per tirar endavant els projectes. La tensió i el conflicte formen part de la vida quotidiana de les organitzacions, i amb això es conviu. La perfecció és infinita i nosaltres som humans (…fins que siguem tecno-humans). En aquests processos la flexibilitat, la tolerància, el compromís, l’ètica del treball, la responsabilitat professional i el sentiment de projecte de país ajuda molt a fer millor es coses. El següent pas ja té a veure amb l’execució del projecte concret en sí. Però cada projecte, té les seves particularitats i requereix una atenció especial. Parlar d’innovació és parlar del futur i el futur acostuma a ser incert, d’aquí les dificultats d’implantar solucions estàndards i l’encert de personalitzar els projectes.

En el cas de l’administració pública com que resultat de la seva intervenció és un servei a la societat que representa, els models d’innovacions socials poden tenir més capacitat inspiradora que els models d’innovació industrial. Quan l’administració pública parla d’usuaris ho fa pensant en persones que són ciutadans. En canvi, quan des de l’empresa es parla d’usuaris ho fa pensant en persones que seran consumidors. Aquesta és una diferència important. A partir d’aquí s’ha de tornar a escoltar als agents. Generalment es comença demanant que facin una ‘carta als reis mags’ (que projectin els seus ideals), i a continuació, es busquen i posen a prova solucions reals que es contrasten amb les ideals. Per fer-ho s’organitzen tallers i s’utilitzen diverses formes d’interrogació. D’aquestes activitats en surten una sèrie de propostes que, a continuació s’han de posar a prova per poder-les millorar. Les propostes evolucionen a prototips. Els prototips segueixen explorant-se i validant-se i, quan ja sembla que la cosa està madura, es fa un pilot. Si el pilot funciona ja es pot escalar, altrament, es repassa allò que no ha funcionat i es repeteix el pilot fins que dóna positiu. La difusió de la innovació s’acostuma a fer amb prudència. S’escala progressivament. Mentre s’escala s’ha de dedicar temps a supervisar el procés i a avaluar l’impacte del canvi per poder seguir enriquint el procés d’innovació.

Des de la perspectiva del model de la quàdruple hèlix, aquestes tasques s’haurien de fer amb la participació de tots els agents que intervenen en el sistema i, en el cas de les administracions públiques, cuidant especialment els requeriments dels ciutadans usuaris. Ells diran què esperen de l’administració i què els donaria satisfacció. Però, el ciutadà usuari és una d’aquestes agencies. El personal de l’administració que tracta directament amb els ciutadans tindrà moltes coses a dir sobre com els agradaria que es poguessin fer millor les coses de cada dia (des de la perspectiva de una administració que s’esforça per fer bé les coses, i des de la perspectiva d’un usuari exigent però sensat, comprensiu i responsable). D’altra banda, el personal tècnic també tindrà moltes coses a dir sobre com donar forma als processos i sobre les dificultats de trobar un equilibri entre el que s’hauria de fer i el que realment es pot fer. Els càrrecs de l’administració igualment tindran coses a dir sobre com de bé hauria d’estar organitzada l’administració perquè ells poguessin organitzar i fer millor la seva feina. I els polítics, per la seva banda, també tindran coses a dir sobre com els agradaria executar tot el que han promès en el seus programa i topa amb la quotidianitat dels processos burocràtics i les directrius dels governs, de les unions d’estats i de les institucions globals. És a dir, en un món organitzat de manera funcional (com assumeix la burocràcia) tothom s’ocupa de fer anar la seva parcel.la de responsabilitats, però, sembla ser que, finalment, ens hem adonat de que això no és suficient i de que cal tractar els processos d’innovació des de d’una perspectiva sistèmica. Per dinamitzar els sistemes com a un tot cal crear estructures transversals on totes les parts implicades tinguin l’oportunitat d’interaccionar i comunicar-se (com fa la cultura de la innovació). D’aquestes estructures se n’estan dient livinglabs o espais d’innovació. La seva funció és dissenyar ecosistemes d’innovació i impulsar, dinamitzar i executar projectes d’innovació [8]. Però, compte que els livinglabs que estan funcionant són els que es creen un cop es tenen les inquietuds, les motivacions, les persones i els projectes, no abans. Llavors és quan es poden crear aquests espais. Es creen per poder dur a terme els projectes que ja es tenen amb la col·laboració d’usuaris i ciutadans.

Ànim amb la iniciativa Innogent i els seus debats!

Notes i referències

[1] Sobre el model de la triple hèlix vegeu: Leydesdorff, Loet (2005): The Knowledge-Based Economy and the Triple Helix Model i, Etzkowitz, H and Leydesdorff, L (2000). The Dynamics of Innovation: From National Systems and “Mode 2″to a Triple Helix of University-Industry-Government a Relations. Research Policy 29(22): 109-123.
[2] Vegeu, per exemple, els criteris de l’informe de la innovació a Catalunya que va fer Daniel Malkin de l’OCDE com a document de suport pel disseny de polítiques públiques de R+D+I al 2009
[3] Bueno Campos, E., & Fernández de Navarrete, F. (2011). La tercera misión de la universidad: Enfoques e indicadores básicos para su evaluación. Publicat pel Ministerio de Industria, Energía y Turismo de España. Vegeu com es tradueixen aquests criteris en l’informe dels indicadors de recerca i innovació de les universitats públiques catalanes publicat per l’ACUP, especialment cap 3.
[4] Per aprofundir en el concepte d’Innovació vegeu els treballs de Benoit Godin publicats al CSIIC. Per a una historia del concepte d’innovació vegeu el seu treball sobre Innovation: The History of a Cathegory. Per tenir una idea del l’evolució d’aquests concepte en els darrers 2500 anys mireu: Innovation: A Conceptual History of an Anonymous Concept
[5] Robert Arnkil, Anu Järvensivu, Pasi Koski, Tatu Piirainen (2010) Exploring Quadruple Helix. Outlining user-oriented innovation models. Työraportteja 85/2010 Working Papers. University of Tampere, Institute for Social Research
[6] Nina Wakeford (2004) Innovation through people centred design – lessons from the USA. Global Watch Mission report. University of Surrey
[7] Vegeu, per exemple, el Open Book of Social Innovation de la nesta.org
[8] Encara no hi ha manuals sobre livinglabs en el món de l’administració pública però les persones interessades poden inspirar-se el Handobook of Living Labs publicat per la Lulea Universifyt of Technology o consultar el treball de Jarmo Eskelinen, Ana García Robles, Ilari Lindy, Jesse Marsh, Arturo Muente-Kunigami (Eds) (2015) Citizen-Driven Innovation. A guidebook for city mayors and public administrators publicat pel World Bank.

Qualitative Open Data

QualitativeOpenData

El jueves 17 de marzo tuvimos una reunión del Grupo de Diseño de Ecosistemas Tecnoculturales (UB-i2CAT) en el i2CAT. A la reunión asistimos Artur Serra, Marc Aguilar, Cristina Nieto y Jordi Colobrans. En un momento dado hicimos una conexión. Funcione este post como Acta de la Reunión.

La narrativa actual sobre la Open Data pone el énfasis en la dimensión cuantitativa de los datos. Se supone que los datos a los que hay que acceder son fundamentalmente de origen estadísticos. ¿Por qué es así y no de otra manera? ¿Por qué no es habitual aún pensar en una Open Data Cualitativa?

Estábamos reflexionando sobre el acceso y el uso de los datos abiertos y salía el tema de la Big Data. En un momento dado, caímos en la cuenta de que estábamos hablando de Open Data y pensando únicamente en datos cuantitativos. Y esto no es necesariamente verdadero. Alguna vez, frente a la Open Data, los tecnoantropólogos hemos reaccionado reivindicando una Thick Data, datos densos, significativos, datos etnográficos. Es decir, puestos a abrir los datos, podemos abrir tanto los datos estadístcios como los contenidos textuales. La Open Data, pues, también puede ser cualitativa. Puede haber una Qualitative Open Data y, en realidad, una Qualitative Open Data resulta fundamental cuando estamos hablando de información que tenga relevancia a escala local, pensando en el uso que de ella puedan hacer los ciudadanos en sus vidas cotidianas personales, sociales, laborales o profesionales.

¿Cómo llegamos a esta conclusión? Estábamos discutiendo sobre un nuevo proyecto financiado por la UE, el OpenData4Citizens y en el que intervienen varios países. El kick off de este proyecto empieza el mes de abril. Los impulsores de este proyecto ponían el énfasis en la apertura de los datos. Sin embargo, algunos, desde la experiencia del análisis de contenidos, replicábamos que de poco sirve tener datos si, luego, no hay manera de extraer nada útil de ellos. Además, añadíamos, ¿Cuál podría ser el valor real de acceder a bancos de datos generados por la administración para un ciudadano? Hemos vivido tantas experiencias de datos inútiles puestos a disposición del mundo, que nos rebelábamos ante la idea de una Open Data simplista e ingenua. Si el argumento del proyecto es ayudar a los ciudadanos en algo, tenemos que partir no d los datos, sino de los ciudadanos. ¿Y para qué quieren datos los ciudadanos? Hagamos el ejercicio de contextualizar. ¿Quienes son los ciudadanos? El tendero del mercado, el propietario de la tienda de bolsos que está a punto de cerrar, el profesor de escuela implicado en la cultura digital, el monitor de un centro de jóvenes que prepara los campamentos de verano, el programador de actividades de un centro cívico, el funcionario del ayuntamiento de barrio encargado de dinamizar el tejido asociativo, el presidente de una asociación de, por ejemplo, pintores o músicos o amigos de los trenes, el responsable de la biblioteca del instituto de secundaria, el padre, la madre, el hijo, el estudiante, el que anda por la calle o hace gimnasia en el parque, el comprador, el vendedor, el usuario del Centro de Asistencia Primaria… Los ciudadanos son las identidades y los roles que desempeñan las personas (por lo menos desde una perspectiva antropológica). Por lo tanto, una Open Data para los Ciudadanos debería ser un instrumento que ayude a estos roles e identidades a ser lo que son y a hacer lo que hacen.

Una Open Data Top-Down, para nosotros, resultaba criticable. Tiene escaso sentido en la escala local. No se trata de volcar datos en Internet, aunque estén algo indexados. Hacer públicas las bases de datos de administraciones, investigadores y otros puede ser una acción quizás encomiable desde la perspectiva de la cultura de la apertura y la transparencia, pero si estos datos carecen de interés, no están optimizados, ordenados, indexados y no se acompañan de herramientas para su explotación y aplicación, estamos ante un simulacro de servicio. El destinatario de la Open Data deben ser los ciudadanos, no el mundo digital. La Open Data no debería ser un fin en sí mismo.

Por lo tanto, si de verdad estamos pensando en los ciudadanos habría que hacer algo distinto. Habría que conocer qué necesidades de información tiene la gente a escala local y, a partir de ahí, solicitar el tipo de datos que necesitan para mejorar el desempeño y la calidad de su vida cotidiana. Por ejemplo, la chica sin estudios que quiere quiere montar una peluquería para ganarse la vida y no se puede costear un estudio de mercado ni de imagen, quizás estaría encantada de poder consultar una web que le permitiera localizar el mejor lugar para ubicar su peluquería en su barrio y encontrar pistas para decidir el aspecto de su tienda y los productos que podría ofrecer a sus futuros clientes. Cualquiera de los perfiles locales mencionados dos párrafos más arriba serían candidatos a explicar sus necesidades. Habría que hacer una Etnografía de las Necesidades de los Ciudadanos en los Barrios para saber qué información necesitan y para requerir a quienes van a abrir sus datos, los tipos de datos y qué quieren hacer con ellos. Y, luego, tratando de resolver algunos de estos casos desde el principio hasta el fin, habría que ir modelando la estructura de estos espacios que se ofrecen abiertos al ciudadano. De otra manera, sucede lo que tantas veces sucede: magníficos aeropuertos sin aviones, lujosos trenes de alta velocidad sin pasajeros, costosos archivos digitalizados que jamás se van a utilizar. ¿Es esto lo que queremos para el mundo de la Open Data? ¿Datos y datos sin usuarios? ¿Datos que están ahí, abiertos, pero sin usuarios? Si se hace hay que hacerlo bien. No se vale esto de ‘Yo ya he puesto los datos’ ahora te toca a ti. Esto sería como darle un volante, un sillón, unas ruedas y un bidón de gasolina al usuario y decirle ‘Anda conduce’. Todos sabemos que no va a conducir en estas condiciones. Por lo tanto, ahí hay engaño y esto no puede ser.

A partir de ahí nos planteamos qué tipos de datos esperan los ciudadanos y nos percatamos de que no son precisamente datos numéricos los que espera el ciudadano sino consejos, conocimientos, experiencias y conceptos con los que pueda pensar y que, a continuación, pueda aplicar. El ciudadano, por ejemplo, no quiere saber la densidad del flujo en las calles de Barcelona, quiere saber si aquel día saliendo a tal hora de su casa va a llegar puntual al trabajo. No se descargará una base de datos para analizar las tendencias del tránsito o visualizar la disponibilidad de las zonas azules o verdes para aparcar en el Área Metropolitana de Barcelona. Quiere saber si el recorrido que prevé hacer aquél día será fluido o le resultará un calvario. Quiere saber si acierta en sus decisiones. Querrá saber cosas como si en aquella calle en la que ahora se encuentra y está pensando en aparcar en doble fila para descargar algo tiene un riesgo real de que le multen. El ciudadano local no pide sólo números quiere, sobretodo, conocimientos y experiencias.

El Ayuntamiento de Barcelona, por ejemplo, dentro del Plan de Actuación Municipal 2016-2019, está impulsando iniciativas participativas a nivel de ciudad organizadas por distritos. Entre ellas la plataforma Decidim Barcelona, una plataforma en la que se fomenta un diálogo entre el soporte ciudadano a las propuestas del Ayuntamiento y las propuestas de los ciudadanos. Las intervenciones de los ciudadanos también son Datos Abiertos. Está abierto el tipo de información que el Ayuntamiento necesita del ciudadano para mejorar la gobernanza de la ciudad. Pero ¿en qué plataforma están las recomendaciones que necesitan los ciudadanos? ¿Dónde se encuentran las devoluciones del Ayuntamiento a la información y experiencias que comparten los ciudadanos con la institución que los representa? Esto es algo que los ciudadanos también necesitan en su día a día. Información para decidir ellos sus cosas, al igual que hace el Ayuntamiento con las suyas. Aquí haría falta un trabajo de coordinación de los muchos foros, blogs y espacios de interacción en los que los ciudadanos comparten sus experiencias y conocimientos.  La Open Data que necesita el ciudadano no es tanto una Open Data numérica sino una que le aporte síntesis y guías de muchos datos que ya están en Internet y que la escala personal y humana tiene dificultades para procesar. Esto sería una verdadera Open Data for Citizens, una Open Data no solo estadística sino cualitativa., una Open Data de ayuda al ciudadano, no para el estadista o el investigador académico. El ciudadano no necesita demasiadas tablas con datos o listas con información, sino bancos de conocimientos tipificados y de saberes surgidos de las experiencias de sus conciudadanos.

Como es habitual, el camino a recorrer es muy largo. Pero, en aquél debate que duró más de dos horas por lo menos hicimos algunas conexiones que nos habían pasado desapercibidas. Y aquí están, compartidas con el mundo mundial.

¡Gracias a todo/as por aquél magnífico debate!

De la Brecha Digital en Tiempos de la Open Data

Digital_Divide

En la foto: Research Report: Digital divide, nube de etiquetas generada desde el  Ultimate Research Assistant


Hace unos años cuando se empezó hablar de la brecha digital (Digital Divide) el significado de esta expresión era muy concreto. Hablar de brecha digital significaba plantear problemas y soluciones ante las dificultades que algunos colectivos tenían para disponer de tecnología para la computación y de acceso a Internet (1). la brecha digital fue la metáfora que se utilizó para llamar la atención y destacar un nuevo fenómeno: el desigual acceso a las herramientas del mundo digital y para plantear los riesgos de las nuevas formas que tomaba la desigualdad y la exclusión social ante el avance tecnológico. La tecnología ¿Tiene que servir para unir o para dividir y excluir? se preguntaron unos. Debería unir, respondieron otros. Ver l concepto clásico de brecha digital en una Infografia.

Para solventar este problema se llevaron a cabo varias iniciativas que proporcionaban acceso a ordenadores y conectividad a los ciudadanos, por ejemplo impulsando la creación de Telecentros (2) y otras iniciativas para el fomento de la sociedad del conocimiento y el fomento de la cultura digital a escala local. En Catalunya, se dio un caso singular, abrió sus puertas el Citilab de Cornellá en el 2007 con una magnífica sala de ordenadores abiertos al público, un atractivo programa de formación para el mundo digital y un ambicioso mapa de proyectos tecnoculturales (mapa del 2009). En el 2009, Vicens Badenes, su entonces director, observó que la frecuencia de visitas de los usuarios del Citilab a la sala de los ordenadores estaba disminuyendo. ¿Por qué sucedía esto? Se hizo un estudio de las motivaciones de sus usuarios y se descubrió que estaban dejando de acudir al Citilab porque, precisamente, al haber estado acudiendo al Citilab, manejando ordenadores conectados a Internet y descubierto sus posibilidades con la formación que se les ofrecía, se habían ido acostumbrando a ellos y, finalmente, habían decidido ir comprado su propio ordenador y dado de alta una conexión a Internet en casa. Los usuarios del Citilab ya no pedían acceso, pedían formación y proyectos en red para moverse en una sociedad que progresivamente se digitaliza. Aquella brecha se había desplazado. Ahora que tenían tecnología quería saber qué más podían hacer con ella.

En la actualidad en la UE se habla mucho de Big Data y de Smart Cities, de Open Data y de Open Government. Y ha ido emergiendo un movimiento de cultura abierta y cultura del común  (commons) que pide al gobierno y a las instituciones educativas financiadas con dinero público que haga públicas sus bancos de datos. ¿No ha sido con dinero público que se han generado estos datos?, se preguntan algunos, entonces públicos deben ser los datos en una sociedad de derecho, infieren. Detrás de esta demanda hay una exigencia latente de transparencia a la gestión pública y una cierta cultura de la sospecha hacia ciertas tradicions de gobernantes, además de la concepción discutible de que la información es un fin en sí misma. Una alternativa conciliadora de este enfoque sería ¿Cómo, al abrir los datos, los gobiernos podrían crear sinergías para mejorar la gobernabilidad con la ayuda de los ciudadanos? (4).

Supongamos que un proyecto de Open Data para los ciudadanos ha logrado sus objetivos y que tenemos millares de bancos de datos abiertos disponibles para hacer algo con ellos, lo que queramos. ¿Y ahora qué? ¿Cómo podría su publicación empoderar de alguna manera a los ciudadanos? ¿En qué ayuda esto, por ejemplo, a la gente de un barrio, distrito o población? ¿Y de una calle, de un edificio y de una casa? ¿O al miembro de una familia, a un estudiante, a un trabajador, a un tendero, a un empresario o funcionario local? ¿Quien sabe en la dimensión de la vida cotidiana del ciudadano cómo extraer algún conocimiento de aquella información? La minería de datos y la gestión de conocimientos es algo muy complicado. Más aún cuando las fuentes de la información son diversas. Se requieren no sólo conocimientos especializados sino tiempo y dinero. Si esto es así, tendremos datos abiertos pero el problema será otro. ¿Qué tienen que ver estos datos con los intereses reales de los ciudadanos? Aquí la brecha digital es otra. En tiempos de la Open Data los que saben analizar los datos tienen ventaja sobre los que no saben cómo. Hay otra brecha digital. Parece, pues, que la brecha avanza a medida que la sociedad va consiguiendo logros en el mundo digital.

Posiblemente con el tiempo aparecerán programas que reordenen, analicen e interpretan toda esta información en lenguaje natural y proporciones aplicaciones contextualizadas del conocimiento adquirido a los ciudadanos, a los colectivos, a las empresas, a las universidades y a la misma administración, y que la Big Data (o la Thinck Data) podrán ser explotadas para algo. Pero, para cuando esto suceda, la brecha digital se habrá desplazado a otro lugar. Esto es, precisamente, ir hacia el futuro, vivir en un mundo que se digitaliza. Para que la Open Data sea funcional no debe limitarse a ser un repositorio. El ciudadano no tienen tiempo para tratar con el banco de datos, necesita el sumario ejecutivo para poder tomar sus decisiones. Esto es una de las cosas que habría que pedir a la Open Data, los datos y algo para poder hacer algo con ella, de otra manera, la brecha digital para muchos personas seguirá ahí.

[1] Para una breve introducción a la historia de la brecha digital ver el post de Michale Rapaport (2009) A Short History of the Digital Divide , o el de  Kevin Bulger (2007) A brief history of digital divide

[2] Por ejemplo, ver Telecentre Europe, la red de Punt Tic en Catalunya, La Asociación Comunidad de Redes de Telecentros en España, o la TCF-Telecentre Foundation)

[3] Ver el post de Pamela Martineau (2015) Open Data Evolution: From Increasing Transparency to Engaging Citizens. Small, medium and large cities share how open data efforts are evolving in their communities

[4] Ver, por ejemplo, el programa del Center for Government Excellence (GovEx)